dilluns, 18 de març de 2013

Marató de Barcelona 2013

Després de tanta incertesa i dubtes vaig tornar a sentir-me maratonià. No és que no estigués segur de que sóc capaç d'acabar una marató, ja en porto 20 d'acabades, però després de no poder acabar la Marató de les Vies Verdes i de molts problemes físics que he tingut (no lesions), vam sorgir dubtes de la meva capacitat.
El cap de setmana ha estat molt positiu; vaig passar tot el dissabte a la Fira del Corredor gaudint d'una mostra de les millors i més interessants marques de roba, complements i tot lo relacionat amb el mon del runner, trail i triatló. He pogut fer contactes i veure i compartir el temps amb molta gent coneguda. En va fer molta il.lusió poder xerrar una estona amb la Núria Picas, la millor especialista de muntanya del nostre país.


Núria Picas
També amb els meus companys de club a la Pasta Party i al vespre amb un sopar en un restaurant de la ciutat.
L'endemà després dels darrers preparatius a la sortida i a córrer...

Club Atletisme Olot Terra de Volcans


Sense por però amb respecte en vaig posar a córrer, es tractava només d'acabar i gaudir de l'ambient. Més de 18.000 corredors, el temps incert amb bona temperatura i pluja intermitent, i 42.195 metres per endavant. En pocs quilòmetres les meves cames en feien mal, però aleshores vaig pensar amb el que en va escriure al meu mur de Facebook l'Adrià "No pain, no glory". Amb dolor a les cames vaig seguir en busca de la gloria.
Alguns moments difícil no en vam fer caure en la temptació d'abandonar, fins i tot vaig haver de caminar uns segons, però el meu cap en va empènyer a tornar a córrer cap a la meta.
Després de superar la part més complicada de la zona del Fòrum i Diagonal Mar, vaig veure que seria capaç d'aconseguir arribar tot i que tenia molt clar que pot ser ho faria caminant.
Al pas pel 38,  l'Arc de Triomf,  la meva família m'esperava i en van donar l'empenta necessària per assolir el meu objectiu. Només quedaven 4 i ja no podia abandonar.

  
Km38 Arc de Triomf
A partir d'aquest punt vaig plorar diverses vegades, pot ser pel desgast físic i mental o pot ser per la meva tossuderia, el cas és que quan el públic animava molt fort a tots els corredors, no podia reprimir l'emoció del moment.
A meta vaig entrar en 3h 55:54 i aleshores vaig quedar buit per complet. Ho vaig donar tot per acabar i ho vaig fer. Tot i ser la segona pitjor marca de marató que tinc, de ben segur que és la victòria més treballada i de la que en sento més orgullós.



-----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Maratón de Barcelona 2013


Después de tanta incertidumbre y dudas volví a sentirme un maratoniano. No es que no estuviera seguro de que soy capaz de acabar un maratón, ya llevo 20 acabadas, pero después de no poder acabar el Maratón de las Vías Verdes y de muchos problemas físicos que he tenido (no lesiones), surgieron dudas de mi capacidad.
El fin de semana ha sido muy positivo; pasé todo el sábado a la Feria de Corredor disfrutando de una muestra de las mejores y más interesantes marcas de ropa, complementos y todo lo relacionado con el mundo del runner, trail y triatlón. He podido hacer contactos y ver y compartir el tiempo con mucha gente conocida. Me hizo mucha ilusión poder charlar un rato con Núria Picas, la mejor especialista de montaña de nuestro país.

Núria Picas

También con mis compañeros de club a la Pasta Party y al atardecer cenando en un restaurante de la ciudad.
Al día siguiente después de los últimos preparativos a la salida y a correr...

Club Atletisme Olot Terra de Volcans

 Sin miedo pero con respeto me  puse a correr, se trataba sólo de acabar y disfrutar del ambiente. Más de 18.000 corredores, el tiempo incierto con buena temperatura y lluvia intermitente, y 42.195 metros por delante. En pocos kilómetros mis piernas me dolian, pero entonces pensé con lo que escribió a mi muro de Facebook Adrià "No pain, no glory". Con dolor en mis piernas seguí en busca de la gloria.
Algunos momentos difíciles no me  hicieron caer en la tentación de abandonar, incluso tuve que andar unos segundos, pero mi cabeza me empujó a volver a correr hacia la meta.
Después de superar la parte más complicada de la zona del Fórum y Diagonal Mar, vi que sería capaz de conseguir llegar a pesar de que tenía muy claro que podía ser caminando.
Al paso por el 38, el Arco de Triunfo, mi familia me esperaba y me dieron el empujón necesario para lograr mi objetivo. Sólo quedaban 4 y ya no podía abandonar.


  
Km38 Arc de Triomf

 A partir de este punto lloré varias veces, puede ser por el desgaste físico y mental o puede ser por mi terquedad, el caso es que cuando el público animaba muy fuerte a todos los corredores, no podía reprimir la emoción del momento.

A meta entré en 3h 55:54 y entonces quedé vacío por completo. Lo di todo para acabar y lo hice. A pesar de ser la segunda peor marca de maratón que tengo, puedo decir que es la victoria más trabajada y de la que siento más orgulloso.